Dimonis. Ex-orcismes i in-orcismes de Verdaguer, una obra polifònica de la qual l'espectador n'acaba formant part.
El públic passa de la llibertat de moviments dins d'una reproducció de la planta del pis on Verdaguer assistia els exorcismes, a ser posseït per Cabosanroque, i sense ser-ne conscient executa uns moviments orquestrats, una coreografia, per acabar completant l'obra.
cabosanroque es serveix d'aquests apunts per reflexionar al voltant del fenòmen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques, i fins i tot teatrals.
Les paraules de Verdaguer, profundament actuals, són el nus que lliga dos móns paral·lels: el visible i l'invisible. L'home i la societat. L'individu i la seva comunitat. cabosanroque s'aproxima al Verdaguer més desconegut i el rellegeix des de la contemporaneïtat, fent-ne una interpretació lliure, de la paraula al so, i del so a la imatge.
El testimoni de Verdaguer
Cabosanroque s'aproxima al Verdaguer més desconegut i el rellegeix en clau contemporània. Els dos investigadors del món sonor se serveixen de les llibretes escrites per Jacint Verdaguer entre el 1890 i el 1893 mentre assistia a sessions d’exorcismes en un pis de Barcelona, per reflexionar sobre el fenomen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques i, fins i tot, teatrals. "Textos profundament actuals que, amb la situació provocada per la crisi sanitària de la Covid-19, ressonen encara amb més contundència", alerten els autors.
Una aproximació a un text estrany, excepcional, mai corregit ni publicat en vida del poeta, des de diversos nivells analítics, però amb un objectiu final: la instal·lació. Una manifestació artística integrada per 10 dispositius plàstics i sonors, resultat de l’exploració de cinc conceptes bàsics: l’acte comunicatiu, el ritual, la no correspondència entre continent i contingut, els paral·lelismes amb la biologia: els paràsits i els virus, i, finalment, les formes de possessió i la relació dramatúrgica que s’estableix entre ells.
Text: Jacint Verdaguer i Maya Deren
Música original: cabosanroque
Coordinadora: Ester Martínez
versions de cabosanroque de: veni creator s. IX (Rabano Mauro). The Unanswered Question 1906 (Charles Ives)
Disseny d'il·luminació: Cube.bz i cabosanroque
Vídeo: Frau Recerques visuals i cabosanroque
Construcció escenografia: Kike Blanco i cabosanroque
Producció executiva i distribució: Helena Febrés Fraylich
Amb la participació enregistrada del Niño de Elche i Rocío Molina,
Opinió personal DIMONIS
Al sortir del museu vaig intentar assimilar tot el que havía vist però sobretot escoltat. No puc dir que l’exposició no m’ha agradat, però tampoc puc dir el contrari. Vaig sentir moltes coses dins d’aquella sala, moltes sensacións que reccorrien el meu cos. Podía notar com tot estava conectat entre si, la música o el só estaven sincronitzats amb la llum. Hi havia altaveus per tota la sala, de forma que de vegades no sabíes d’on venía el só i et sentíes confós.
En conclusió l’exposició em va deixar pensant i crec que aquesta era la seva finalitat. La majoria d’exposicions són avorrides o no et transmeten res, però aquesta era realment interessant. Crec que dins de la sala ningú era conscient que segons els creadors de les obres nosaltres també érem part de l’espectacle.
El festival, que pretén ser un punt de trobada entre la imatge fixa i la imatge en moviment, amb disciplines que van de la fotografia al cinema, el vídeo, la instal·lació i altres pràctiques visuals contemporànies.
Panoràmic és el festival que explora la relació entre el cinema, la fotografía i les noves formes d'imatges, i promou i incentiva la recerca de nous llentguatges i narratives audiovisuals.
La temàtica gira entorn al concepte de Paisatge. Avui, quan la nostra mirada ja no és la de la seva idealització i l'enyor de la vida rural, sinó la perspectiva d'un món en perill, un perill que només es detecta mitjançant tècniques i artificis d'allò més complexos: satèl·lits, cronofotografia, estudi d'espècies concretes, anàlisi del clima, dels rius, els mars i els oceans, etc.
Entenem el primer paisatge com el que es presenta davant la nostra vista, degudament emmarcat (finestra, marc o pantalla) i hàbitat, és a dir, posseït i passejat.
El segon paisatge seria el colonial, idealitzat, exòtic, el descobert com a 'natura' en terres llunyanes després d'haver 'ordenat' i humilitat el nostre, el civilitzat. Ja no veiem què tenim al davant, sinó una idealització d’aquest.
El tercer paisatge és el que, aquí o allà, no consta com a rendible: ni és hort, ni hàbitat ni 'paisatge' on posar la vista. Un territori indefinit sense capacitat simbòlica, és espai de buit, de trànsit i realitats fugaces (mercats, esdeveniments, fires).
El quart paisatge seria doncs el que ha estat suplantat. Es tractaria d’espais devastats (per l'acció de l'home o les catàstrofes), artificials, recreats (Parcs temàtics, Diorames) o iconitzats fins a la seva dissolució com a realitat (postal turística), els videojocs, entorns virtuals...
Opinió personal Panoràmic
Al sortir del festival hem vaig quedar amb la sensació que había aprés i gaudit a l'hora. Les obres que més hem van cridar l'atenció van ser
Vaig coneixer diverses formes de expresar l'art.